dissabte, novembre 18, 2017
Home > Convocatòries cultura > 64a NIT DE SANTA LLÚCIA – BARCELONA, 22 DESEMBRE 2014
Convocatòries culturaCulturaEditorialGeneralVideo - Cultura

64a NIT DE SANTA LLÚCIA – BARCELONA, 22 DESEMBRE 2014

About Joan Millet

#OmniumCulturcatTotcat #MotsCulturcatTotcat #SonsCulturcatTotcat #PremisCulturcatTotcat #VideoCulturcatTotcat

La nit de Santa Llúcia – 22/12/2014
video

Premi Sant Jordi de novel·la

Joan Carreras i Goicoechea

Joan Carreras

Joan Carreras, el 2013
Naixement 1962
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Ocupació Escriptor i periodista
Nom de ploma Janquim
Obres mestres Cafè Barcelona
Lloc web www.joancarreras.cat
Joan Carreras i Goicoechea (Barcelona1962) és un periodistaguionista de televisió[1] i escriptor català.[2]

Biografia

Fill de Joan Carreras i Martí, és professor associat de la Facultat de Comunicació a la Blanquerna,[3] on imparteix classes de periodisme digital. Ha treballat durant una dècada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, on ha estat director el Canal 33 i un dels responsables de la creació del programa Info-K. Al 324.cat experimentà amb nous formats i narratives digitals.[4] També treballà a l’Avui, el Diari de BarcelonaEl Temps.
Cafè Barcelona (Proa) és la cinquena novel·la de Joan Carreras. Els seus personatges sovint no expressen el que realment volen dir. Tenen secrets. Es mouen entre Amsterdam i Barcelona, i els persegueix la culpa. L’escriptor els dóna una altra oportunitat.[5] La novel·la va rebre el Premi Ciutat de Barcelona el 2014.[6]
El 2014 també rebé el Premi Sant Jordi de novel·la per a L’àguila negra.[7]

Obra publicada

Reculls de relats[modifica | modifica el codi]

  • 1990 — Les oques van descalces (Quaderns Crema)
  • 1993 — La bassa del gripau (Quaderns Crema)

Novel·les

  • 1998 — La gran nevada (Empúries)[8]
  • 2003 — Qui va matar el Floquet de Neu (Empúries)
  • 2009 — L’home d’origami (Amsterdam)[9]
  • 2012 — Carretera secundària (Proa)[10]
  • 2013 — Cafè Barcelona (Proa)

Premis i reconeixements


PRESENTACIÓ

obra publicada
Cafè Barcelona, Proa 2013 (novel·la)
Carretera secundària, Proa 2012 (novel·la)
L’home d’origami, Amsterdam 2009 (novel·la) (el blog de la novel·la)
Qui va matar el Floquet de Neu, Empúries 2003 (novel·la)
La gran nevada, Empúries 1998 (novel·la)
La bassa del gripau, Quaderns Crema 1993 (narracions)
Les oques van descalces, Quaderns Crema 1990 (narracions)
agent literària
Carlota Torrents (A. L. Silvia Bastos).
qui és janquim
La incorporació a una redacció digital, l’any 2009, i la decisió de firmar amb aquesta identitat van afavorir que es donés a conèixer en articles informatius i de divulgació.

ACTIVITAT

2014
2013
 2012
2011

Premi Carles Riba

Hilari de Cara

Hilari de Cara és un poeta, professor de literatura i gestor cultural. Actualment exerceix de professor de literatura a l’Institut d’Ensenyament Secundari Mossèn Alcover de Manacor. De la seva carrera professional destaca la tesi doctoral sobre l’obra de Quim Monzó. Actualment, combina la seva tasca de docent amb la col·laboració a revistes i publicacions periòdiques com Revista de BadalonaDiari de MallorcaDiari de BalearsEl Carrer dels ArbresManacor i 7 Setmanari (Manacor) per les quals utilitza sovint diversos pseudònims com Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire o Fred. És director de la col·lecció Varoic de narrativa de Documenta Balear.

Obres publicades

Poesia en català[modifica | modifica el codi]

  • L’espai del senglar. Manacor: Tià de Sa Real, 1985
  • Quaderns d’es Llombards. Manacor: El Turó, 1992
  • Bolero Barcelona: Quaderns Crema, 1998
  • Poemes (1985-1991). Manacor:El Turó, 1998
  • Absalom Pollença:El Gall Editor, 2006
  • Postals de Cendres Pollença:El Gall Editor, 2008
  • Via Bàltica València: {Editorial Denes}, 2012
  • Nunc Palma: Editorial Moll, 2012

Poesia en castellà

  • Libro Uno 1969

Premis literaris



Pòrtic

Hilari de Cara (Melilla, 1945). Poeta, professor de literatura i gestor cultural.

Establert a Manacor des de 1967, és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona (1972) i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears amb la tesi Literatura postmoderna. L’obra narrativa de Quim Monzó (1989). Altrament, ha desenvolupat una intensa tasca cultural als Estats Units (1995-2002). És catedràtic de literatura i director de la col·lecció Varoic de narrativa de l’Editorial Documenta, des d’on edita i tradueix al català diversos autors estrangers. És també col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals, on utilitza els pseudònims Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire i Fred.

La seva poesia parteix de l’experiència vital pròpia, sovint amarada amb notes iròniques, i el coneixement de la lírica anglosaxona actual s’hi fa palesa. Es dóna a conèixer com a poeta en català amb L’espai del senglar (1985), seguit per Quadern d’Es Llombards (1992), poemaris reunits i revisats el 1998 al volum Poemes (1985-1991). El mateix any publica Bolero. Posteriorment publica Absalom (2006), obra mereixedora del premi de la crítica Cavall Verd-Josep M. Llompart al millor llibre de poesia de l’any.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: ©Hilari de Cara; ©balearweb.net; ©hudaweb.com

Biografia

Hilari de Cara i Casaleiz neix el 9 de juliol de 1945 a Melilla.

El 1967 s’estableix a Manacor i cinc anys més tard es llicencia en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona (1972). Estudiós de la postmodernitat i interessat per l’obra de Quim Monzó, el 1989 es doctora en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears amb la tesi La postmodernitat literària. L’obra narrativa de Quim Monzó. També realitza cursos de doctorat amb figures com Camilo José Cela.

Com a docent, és catedràtic de llengua i literatura espanyola a l’IES Mossèn Alcover de Manacor, amb una llarga i activa experiència en el camp de l’ensenyament. Entre d’altres, ha estat professor de literatura i llengua anglesa i catalana en diversos centres de Badalona, així com professor convidat en cursos monogràfics sobre postmodernitat literària, pensament postmodern i escriptors com Borges, Calvino, Coover, Bart o Monzó. Així mateix, ha impartit cursos per a mestres de català i castellà sobre tècniques literàries a la novel·la realista i sobre diversos corrents de la crítica literària.

El 1995 es trasllada a Estats Units, on amplia tant la seva formació acadèmica com la seva experiència vital i professional. En un primer moment és assessor tècnic a l’oficina d’educació de l’ambaixada d’Espanya a Washington, on realitza múltiples activitats culturals com ara organitzar conferències i congressos, elaborar materials didàctics en revistes o examinar de llengua alumnes nord-americans. A més, durant aquest primer període organitza i és part del jurat del I Concurso de Narrativa Corta per a professors de castellà als Estats Units i és examinador de les proves del DELE de l’Instituto Cervantes a Filadèlfia i Nova York (1996-1997).

Encara en terres nord-americanes, durant cinc anys (1996-2001) és professor de llengua i literatura espanyola, hispanoamericana i universal a l’Escola Internacional de les Nacions Unides (UNIS), organisme on també treballa com a traductor d’anglès i francès a la seu de Nova York. En aquesta mateixa ciutat, és col·laborador de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear (2000-2001) i realitza tasques com la Setmana Catalana, les gestions per a la publicació d’El Mar en versió anglesa de Cathy Sweeney o les gestions per a la publicació d’obres de Baltasar Porcel en anglès. En aquesta línia també participa en el congrés de la NACS a la Universitat de Brown i de Harvard sobre l’obra de Blai Bonet i la pel·lícula El Mar d’Agustí Villaronga. La llarga estada als Estats Units es completa amb l’assistència a cursos de la Universitat de Nova York sobre diversos escriptors anglesos i nord-americans com Ishiguro, Joyce Carol Oates, Iris Murdoch, Carver o Henry James.

La seva tasca com a intel·lectual s’estén amb diverses conferències sobre literatura i lectures de poemes propis en solitari o amb altres escriptors dels Països Catalans. Així mateix, és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals, com Revista de BadalonaDiari de MallorcaEl Carrer dels ArbresManacor7 Setmanari o Diari de Balears, on publica una sèrie de cròniques sobre la vida cultural i literària dels Estats Units. En algunes d’aquestes plataformes utilitza els pseudònims Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire i Fred. Generalment, Hilari de Cara hi acostuma a escriure articles i columnes de crítica literària, però també dedica la seva atenció a l’actualitat cultural i política i a les petites històries diàries.

Fruit d’un coneixement excel·lent de la llengua anglesa, tradueix al català l’antologiaPoemes, de Frank Banton, i juntament amb Maria Antònia Caldentey és cotraductor deGent de casa bona (1999), de Joyce Carol Oates. Ambdues obres són publicades a través de l’Editorial Documenta Balear, del qual edita i dirigeix la col·lecció Varoic de narrativa, destinada a la publicació d’autors estrangers en català. Altres escriptors que ha editat i prologat són Flannery O’Connor, Pinckney Benedict, Henry James, Kazuo Ishiguro i Peter Carey.

Gràcies a aquest bagatge, la poesia d’Hilari de Cara parteix de l’experiència vital pròpia, sovint amarada amb notes iròniques. D’altra banda, el coneixement de la lírica anglosaxona actual s’hi fa palesa, tant en la seva obra poètica com en la crítica literària que signa a la premsa. Amb tot, les primeres temptatives en poesia apareixen ben d’hora i en castellà al poemari Libro Uno (1969). Cal destacar, però, que dos poemes en català són publicats amb separates en llengua espanyola a la revista Papeles de Son Armadans, dirigida i editada per Camilo José Cela (1968). Més tard, es dóna a conèixer com a poeta en llengua catalana amb L’espai del senglar(1985), seguit al cap de set anys per Quadern d’Es Llombards (1991), amb pròleg de Sergi Pàmies. Aquests dos llibres es reuneixen corregits pel mateix autor el 1998, al volum Poemes (1985-1991), i el mateix any publica el poemari Bolero. Posteriorment publica Absalom (2006), obra que aprofita l’experiència viscuda als Estats Units per reflexionar sobre la lluita contra el poder i la seva inutilitat. Aquest poemari és mereixedor el 2007 del premi de la crítica Cavall Verd-Josep M. Llompart al millor llibre de poesia de l’any, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Tots aquests llibres són molt ben rebuts per la crítica del país. Tant és així, que alguns dels seus poemes són publicats en dues antologies de poetes catalans del segle XX, traduïdes a l’anglès, al francès i al castellà, i en una altra antologia de poetes catalans i internacionals participants i convidats al VIII Festival de Poesia de la Mediterrània 2006.

Antologia

Arizona

I

L’erosió ha fet això, inundacions
immenses, després, rius amples com ungles,
i una terra propícia al dibuix i al caprici;
més tard, dilatacions i espasmes, vents
com l’alè d’un boig, aurores de llops
i cobres i gent que amava escolar-se
del temps, les formes de l’atzar i l’infinit
del cavall, la retirada de la mar deixa
tot d’illes infinites surant en fòsfor roig,
sang de safrà i homes com falcons
–amb l’àlgebra es pot demostrar
la preeminència de les hipotenuses,
el silenci dels angles, l’opacitat
dels déus– (però, són quasi mal·leables,
s’acomoden com a guants a roques verticals,
a planures emergents
sobre aquest desfici d’ordre,
la resplendor lunar, a les marors de boira,
a la retirada esvalotada de la mar)

(Del llibre Absalom)

* * *

“Per si encara en quedassin, de lectors innocents, vull confessar allò que es diuen influències. A aquests poemes es trobarà molt poca –gens, diria jo– influència espanyola. D’això, n’estic content. Bona part dels nostres escriptors han patit d’un enlluernament excessiu dels poetes espanyols del 27 i també d’anteriors (A. Machado). No hagués estat millor llegir Ezra Pound, Eliot, Kavafis, Coleridge, Pascoli, Ungaretti, Rilke, Octavio Paz, Baudelaire, Valéry, Rimbaud, Borges, Auden i tants d’altres? Quedarà res del 27 a la literatura universal llevat de Cernuda i Salinas? No hagués estat millor llegir Carles Riba, Carner, Foix, cert Salvat-Papasseit, Costa i Llobera, Joan Alcover, Ferrater, Estellés, Parcerisas i tants d’altres? No és cert que de Ferrater i més tard de Gimferrer estan vivint gairebé tots els poetes espanyols des dels 60? (Quin esplèndid i desproporcionat regal va fer Pere Gimferrer als Villena, Cuenca, etc. escrivint en espanyol!)

Es podria dir pràcticament el mateix de la narrativa. Què queda després de Cervantes i Quevedo de la novel·la espanyola? Jo us diria que La Regenta i, per ventura, Cela. Per què perdre el temps amb Cinco horas con Mario? No és molt millor llegir simplement el darrer capítol (el monòleg de Molly Bloom) de l’Ulisses? A qui li pot interessar avui un tal Félix Rotaeta, tenint Barth, Calvino, Handke, Coover, Barthelme o, a casa nostra, Monzó.

Crec profundament que construir una cultura nostra passa per relacionar-se amb totes les cultures autèntiques (i jo recomanaria la italiana i l’anglosaxona) del món. De cap manera relacionar-se amb elles a través de la cultura espanyola.”

(Del «Pròleg» al llibre L’espai del senglar)

* * *

Etern estupor, tot ha d’ésser inexacte
tot ho vull inexacte: l’arbitrari
ordre del record, el demà imprevisible
com el dibuix dels cossos als llençols
després d’hores esbandides, quan l’amant
sota l’amant, l’amant dins l’amant,
exhaurits, es freguen i es xuclen
amb xipolleig de sang: país de foc
i d’innocència.
Inexacte com el vol
de la ploma o el cant de l’ocell,
mudable com foren els déus d’un temps,
o la mar o els rius proverbials;
i tanmateix és vida, tot té efecte,
com la gota de cascall als llavis de l’infant.

(Del llibre Quadern d’Es Llombards)

* * *

Corrents errívols del llim i de l’arena

XII

El talp vaga pels camins humits
a través de xarxes orbes, laberints
que s’obren com boques negres de fera.
Allà l’espera el pacient carnisser,
el rodó esguard de l’òliba nocturna,
el pueril vol de la rata-pinyada,
la immensa crueltat dels infants.
Així, tu et perds pels corredors
viscosos de l’oblit, pels verds safareigs
de la consciència i quan surts
trobes els paranys
tibants,
el terrible tro del caçador,
l’eixordant clam
de les màscares i els espills.

(Del llibre L’espai del senglar)

* * *

Alumnes

I quan us veig amb els ulls enrogits
d’herba, de ginebra, de cervesa,
trontollant a la barra de tots els bars de matinada,
estic content d’haver-vos ensenyat qui era en Rilke
i qui era en Malcolm Lowry
i com es un gin-tònic a Bombay,
tu, Joan, de la perdiu llegendària,
i tu, Cati, que gaudires de l’aviram,
tu, Guillem, i tu, Mateu, fill de Sant Joan,
els meus alumnes, els meus amics,
els meus iguals, els meus bandarres fills de puta,
i estic content perquè mai no fareu res més, cap altra cosa
que beure, riure, parlar amb enginy, sense impaciència,
i esperar ben tranquils que pel mateix preu
us dugui qualcú la independència.

(Del llibre Bolero)

http://www.escriptors.cat/autors/carah/index.php

Premi Mercè Rodoreda

Maria Mercè Cuartiella

Maria Mercè Cuartiella (Barcelona1964) és una escriptora i dramaturga catalana, resident a l’Empordà.[1]
És llicenciada en Filologia Hispànica, treballa a Brau Edicions i va col·laborar a Canal Nord TV, entre 2004 i 2009. És autora de la novel·la Cuando las cosas van mal (Premio de novela corta Ciudad de la Laguna 1999) i coautora de Capitán Verne. És també autora de les obres teatrals Enterra’m a Pequín (I Premi Carlota de Mena, 2005), En trànsit i Ángel S.[2]

Premis i reconeixements

  • Premi llibreter[3]

M. Mercè Cuartiella.

Presentació

M. Mercè Cuartiella neix a Barcelona el 1964 i viu a l’Empordà des de fa més de vint anys. Es llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona l’any 1987.
Té publicades quatre novel·les i diverses peces teatrals i des de jove ha dut a terme una intensa activitat cultural en diversos camps, que l’han dut a col·laborar habitualment en premsa i revistes especialitzades, a publicar relats i estudis diversos, a fer de guionista i presentadora televisiva o de moderadora en debats culturals.En aquest bloc podreu trobar detallada la seva trajectòria.

L’afer marsellès

Acaba de sortir al mercat la meva quarta novel·la, L’afer marsellès,publicada per Amsterdam, una intensa narració on uns personatges complexos i alhora quotidians s’enfronten amb coratge i humilitat als reptes que els surten al pas.
Quan la Mei assumeix que el seu marit l’ha deixada, es veu obligada, de cop i volta, a tornar a viure amb els seus amics de joventut, a trobar feina, a enfrontar-se als objectes que l’envolten i a buscar el recolzament de la Sònia, la seva germana, una dona de tracte difícil que es mou guiada pel seu personal codi moral. Una espiral sorprenent d’esdeveniments es desferma, on es barregen venjances infantils i efectives, relacions sexuals de resultats impensables, armenis de mitjana edat, un misteriós viatge a Marsella i tractes fora de la llei. 

“Germans, gairebé bessons” Premi Llibreter 2012

GERMANS, GAIREBÉ BESSONS, ha estat reconeguda amb el XIII PREMI LLIBRETER 2012 de literatura catalana

El Premi Llibreter és un dels més valorats a Catalunya tant per autors com per la crítica, i també pels editors i els lectors que en subratllen sobretot la seva independència a l’hora de triar les obres premiades.
Aquest guardó, que arriba a la tretzena edició convertit en un dels més prestigiosos de les lletres catalanes tot i no tenir dotació econòmica, distingeix tres obres publicades l’últim any en les categories de literatura catalana, altres literatures i àlbum il·lustrat.
El premi el concedeix el Gremi de Llibreters de Catalunya i té com a objectiu destacar i reconèixer la qualitat i la significació de determinats títols que destaquen per la seva temàtica, pel tractament literari i per la seva qualitat i que, enmig de la gran oferta disponible, no han rebut l’atenció que mereixen. 

Germans, gairebé bessons

Aquesta primavera ha vist la llum la meva tercera novel·la, Germans, gairebé bessons un llibre que es vertebra al voltant de tres eixos: les sempre complexes relacions entre germans, els diners, que  condicionen i defineixen la nostra posició en el món i la pressió d’haver d’actuar en un temps limitat, que ens obliga a prendre decisions inesperades. La novel·la és el primer volum de la col·lecció Narrativa Contemporània de Brau Edicions.
En Joan i l’Ester són germans. La seva relació és intensa, sovint excloent, a voltes destructiva, i això condiciona les seves vides i la seva visió del món. Això desespera la Raquel, la dona d’en Joan, que detesta no formar part d’aquest món privat que comparteixen, farcit de secrets i de fantasmes del passat. Quan en Joan anuncia que ha contret un deute de joc i que cal reunir, en sis dies, una quantitat que està fora del seu abast, comença una recerca tan inútil com frenètica en què tots tres intentaran, en solitari i sense l’ajut dels altres, aconseguir uns diners impossibles.Germans, gairebé bessons ens parla d’uns personatges contradictoris que volen ser feliços però no en saben, que necessiten dels altres i, alhora, no poden evitar ferir-los, que desconfien dels sentiments i la tendresa però que, malgrat això, aspiren a ser estimats.

Ha treballat a:

Brau Edicions (2003- actualitat) – Forma part de l’equip editorial. Realitza, entre d’altres, les següents tasques: relació amb escriptors, lectura de manuscrits, gestió de subvencions, redacció de textos promocionals, relació amb la premsa, etc.
Canal Nord (2004-2009) –Fou conductora i guionista del programa setmanal d’entrevistes ISBN que analitzava l’actualitat literària del país i pel que van passar tot un seguit d’autors significatius de les lletres catalanes. 
Orquestra de Cambra de l’Empordà (1989-2003) – Formà part de l’equip de gestió de la formació musical. Realitzà, entre d’altres, les següents tasques: recerca d’actuacions, organització de gires, contacte amb gestors culturals, relació amb la premsa, etc.

Premi Joaquim Ruyra

Alejandro Palomas (1967) es licenciado en filología inglesa y Master in Poetics por el New College de San Francisco. Ha compaginado sus incursiones en el mundo del periodismo con la traducción de autores como Katherine Mansfield, Willa Cather, Oscar Wilde, Jack London, Gertrude Stein o Françoise Sagan. Ha publicado, entre otras, las novelas El tiempo del corazón (por la que fue nombrado Nuevo Talento Fnac), El secreto de los Hoffman (finalista del Premio de Novela Ciudad de Torrevieja 2008 y adaptada al teatro en 2009) y El alma del mundo (finalista del Premio Primavera 2011). Su obra ha sido traducida a ocho idiomas.

http://www.sumadeletras.com/es/autor/alejandro-palomas/

https://twitter.com/palomas_alejand

Premi Josep M. Folch i Torres

LLuis Prats Martinez

Editor, redactor

Freelance

febrero de 2010 – actualidad (4 años 11 meses)

Freelance Editor and writer

Self-employed

enero de 2008 – actualidad (7 años)

at Hero Pictures. Executive Producer focused in analysis and development of feature movies. Working together with several Oscar Winners; Organizing more than 10 Seminars about Networking & Education for Filmmakers & Financiers together with the Institute of Film Financing

EXECUTIVE PRODUCER

Hero Pictures

enero de 2009 – marzo de 2010 (1 año 3 meses)

Editor

Carroggio S.A.

2004 – 2008 (4 años)

Educación

IESE, UNIVERSIDAD DE NAVARRA BARCELONA

2009 Film Financing in the Entertainment Business (IIFF)

UNIVERSITAT AUTONOMA DE BARCELONA BARCELONA

Arts

Doctoral courses


David Yagüe

Lluís Prats ha publicado Aretes de Espartauna novela histórica en la que intenta buscar la otra parte, la visión desde dentro de los míticos espartanos…

¿Lluis, qué tuvo la antigua Esparta para ser un caldo tan propicio para la ficción, para la fascinación literaria por esa cultura?

Quizás porque fueron personas reales que acometieron unos hechos heroicos no demasiado alejados en el tiempo y la cultura de las dos primeras novelas o cantos: La Iliada y La Odisea. Sin los espartanos, que causaron admiración tanto en los griegos como en los romanos, y su intervención en las Termópilas, Europa no sería lo que es ahora mismo. No me gusta la historia ficción, pero si los persas hubieran vencido en Grecia, no hubiéramos tenido ni un Platón, ni un Aristóteles, ni un Fidias, ni un Pericles…

Esparta fue una sociedad cerrada y arcaica en mitad de una Hélade en la que se gestaban los grandes cambios de arte, literatura y filosofía que condicionarían luego a Roma y más tarde a toda Europa en lo que llamamos la civilización occidental.

¿Cuáles son los puntos que destacaría de aquella cultura?

Esparta quedó anclada en unas férreas leyes arcaicas, las de su supuesto fundador Licurgo, de las que sus habitantes apenas discreparon cuando el resto de pueblos de Grecia evolucionaron hacia otras formas de pensamiento. Esparta había sido una cultura en mayúsculas durante la época preclásica, pero luego el peso recayó en Atenas más abierta al comercio marítimo por ser puerto de mar. Esparta se encontraba en mitad del Peloponeso. Tuvieron artistas y poetas como se refleja en mi novela, pero con los ataques persas los espartanos se encerraron en su Polis y las artes decayeron.

Igualmente, las guerras médicas son un objeto de interés literario muy habitual para los novelistas. Sorprendentemente se suelen buscar muchos paralelismos contemporáneos como por ejemplo, el choque de civilizaciones occidente-oriente representado por aquellas polis griegas y el imperio persa, o sin ir más lejos las quejas que elevó el gobierno iraní tras la película 300. ¿Hay paralelismos que se pueden extrapolar de aquel conflicto o son meras deformaciones de la historia?

Hubo un choque de culturas muy fuerte a inicios del siglo V a.C. Los griegos tenían colonias en todo el Asia menor que eran pretendidas por los persas. Esos intereses comerciales opuestos entre vecinos terminaron con el plan de la invasión de Grecia que para los orgullosos persas fue un fracaso logístico y de planificación.

Los “choques de culturas” expansionistas se han dado a lo largo de toda la historia. Entre egipcios e hititas en tiempos de Ramsés y hasta las más recientes guerras del Golfo o Afganistán y el nuevo modelo de guerra cibernética y económica del siglo XXI entre maneras distintas de entender la vida.

Y citando a la célebre película (y al cómic en el que se basa), si a Lluís Prats le preguntan que hay en común entre los espartanos del cine y los de su novela, diría…

Los espartanos de 300 están basados en una historia real como mi novela pero narrados en hora y media de una buena película-comic de acción. El tema central de mi novela no es Las Termópilas, el libro Puertas Calientes de Pressfield es lo mejor que se ha escrito hasta ahora. Se conoce lo suficiente de la aventura como aproximarse a ella desde varios puntos de vista. Yo me he aproximado desde el punto de vista de los sentimientos de una mujer espartana que ve desde su aldea qué sucede durante esos a años en Esparta y en la Hélade. Es la visión de las que tenían que quedarse en casa después de decir a padres, maridos y hermanos que regresaran con su escudo o encima de él (muertos), pero no sin el escudo.

¿Cómo fue la labor de documentación para una obra en la que el contexto es tan definitorio?
¿Fue más laborioso documentarse o escribir la novela?

Documentarse para una novela de este tipo a mi me ha requerido una cuarta parte del tiempo que he tardado en terminarla. Sin embargo, a medida que avanzas vas investigando para procurar que la recreación sea lo más fiel posible y que no haya anacronismos. La novela está plagada de datos que son reales.Contra lo que hemos visto en las numerosas novedades centradas en Esparta y sus belicosos habitantes, has decidido colocar tu punto de vista en una mujer, ¿por qué? ¿Qué tiene esta Aretes que la hacía tan especial?

No había ninguna novela que hablara de Esparta desde un punto de vista sentimental o desde un punto de vista femenino al ser una sociedad de guerreros. Quizás su importante participación en varias batallas ha hecho más atractivo el tema para narar la historia de la Polis desde ese punto de vista. Sin embargo, una aproximación desde el otro lado de la barrera también es interesante. No es una novela romántica aunque contiene bastantes elementos de este tipo, así como la historia de una saga familiar. La mujer es esparta tenía más derechos que las de Atenas por ejemplo ya que ellas, por razones obvias, heredaban y transmitían a herencia además de organizar la vida de la familia etc., pero en esto eran poco originales, ha sido así los últimos cientos de miles de años y no creo que cambie…

¿No temes, al apostar por un punto de vista más intimista, más sensible, ‘perder puntos’ ante esos lectores tan habituales en la novela histórica actual amantes de la sangre y la testosterona?

Las batallas de las Termópilas y Platea están narradas extensamente, suponen un tercio de las 352 páginas de la novela porque merecen especial atención pero no son lo más importante. He narrado las guerras analizando cómo podían afectar tanto a los que participaban en ellas como a los que sufrían sus consecuencias.

Entre las páginas de sus novelas podemos encontrarnos varios poemas y canciones, ¿por qué
decidió incluir estos versos en su obra?

Porque si retratas la vida de un pueblo que vivió hace 2500 años creí interesante conocer sus fiestas, su literatura, su enseñanza, su religión, sus mitos etc.

¿Cuáles son sus libros y autores referentes en novela histórica?

Tengo dos: Robert Graves y Mary Renault. Quizás porque escriben muy bien y porque sus novelas no son sólo eso, sino ensayos sobre la vida en la antigüedad. ¿Libros de cabecera? De Graves: La hija de Homero El vellocino de oro; de Renault: su trilogía sobre Alejandro Magno y Alexias de Atenas.

Es su primera novela histórica para adultos, según reza en su biografía, ¿qué tal la experiencia?
¿volverá a la novela histórica? ¿Nos puede adelantar algo de su próximo proyecto literario?

Hasta ahora había escrito novela histórica o biografía juvenil. La experiencia para un público adulto ha sido muy enriquecedora porque me encanta escribir sobre estos temas.

Mi próxima novela histórica se enmarca en la Jerusalén del siglo XII y trata del rey leproso: Balduino IV, una figura dramática pero apasionante. Diría que voy por la mitad de su redacción.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
%d bloggers like this: